Pot semblar una humanització excessiva dir que el Iaio m’ha ensenyat moltes coses, que ha sigut per a mi un mestre exemplar... però és cert.M’ha meravellat la seva bonhomia, el seu desig d’apropar-se a tothom –gossos, persones- i de dir-les que els estimava. Sociable en grau màxim, passejar amb ell pels carrers era anar saludant a tothom i fer amistat amb tothom. Li agradaven les gossetes petites, els nois joves, els nens petits, les velletes... Caminava poquet a poquet, al meu costat, i, de sobte, feia una estrebada: una olor característica, una herba aromàtica, en la llunyania, un gos amic...No bordava mai, excepte quan el seu amic, el gos podenc de la meva veïna, tenia por d’un gos més gran i s’atemoria: el sortia a defensar-lo. Amic dels seus amics, paladí del més petit que ell.Ell volia fer amistat amb els gatets, però era tant gran que els feia por. De tots ells, s’estimava especialment a la Victory, la gateta búlgara, una bruixeta encisadora: anava darrera d’ella, la volia olorar i dir-li que la estimava, que volia jugar, però era tant gran que el seu aspecte imposava. Aquest matí, quan estava estirat al terra, cansat, sense forces, la Viki se li ha apropat potser per a dir-li que podia jugar amb ella. O potser per a dir adéu a aquel germà tan gran i fort.Aquest matí a casa hi havia un gran silenci i una gran calma. Ell em va demanar que estigués a prop d’ell, que no el deixés sol, i jo vaig copsar el seu mut missatge: ell estava estirat a la catifa, el cap cot, les potes obertes, i jo seia al seu costat, sense moure’m: quan m’aixecava, el gemegava. Li vaig posar música, Vivaldi, Albinoni, Purcell, baixeta, i ell estava molt tranquil. A mi m’agradaria morir envoltada de música i penso que a ell també.Què més us puc dir? Gràcies al Iaio i a vosaltres, que em vàreu donar aquesta meravellosa possibilitat; sóc potser una mica més humana, una mica més oberta, una mica millor. Iaio, gràcies per la teva existència; ajuda’m a valorar qualsevol vida, de la més petita a la més gran. Company, amic, estimat: no t’ho oblidaré mai. La teva companya, Anna
10 de maig 2009
Fins aviat Yayo....
Pot semblar una humanització excessiva dir que el Iaio m’ha ensenyat moltes coses, que ha sigut per a mi un mestre exemplar... però és cert.M’ha meravellat la seva bonhomia, el seu desig d’apropar-se a tothom –gossos, persones- i de dir-les que els estimava. Sociable en grau màxim, passejar amb ell pels carrers era anar saludant a tothom i fer amistat amb tothom. Li agradaven les gossetes petites, els nois joves, els nens petits, les velletes... Caminava poquet a poquet, al meu costat, i, de sobte, feia una estrebada: una olor característica, una herba aromàtica, en la llunyania, un gos amic...No bordava mai, excepte quan el seu amic, el gos podenc de la meva veïna, tenia por d’un gos més gran i s’atemoria: el sortia a defensar-lo. Amic dels seus amics, paladí del més petit que ell.Ell volia fer amistat amb els gatets, però era tant gran que els feia por. De tots ells, s’estimava especialment a la Victory, la gateta búlgara, una bruixeta encisadora: anava darrera d’ella, la volia olorar i dir-li que la estimava, que volia jugar, però era tant gran que el seu aspecte imposava. Aquest matí, quan estava estirat al terra, cansat, sense forces, la Viki se li ha apropat potser per a dir-li que podia jugar amb ella. O potser per a dir adéu a aquel germà tan gran i fort.Aquest matí a casa hi havia un gran silenci i una gran calma. Ell em va demanar que estigués a prop d’ell, que no el deixés sol, i jo vaig copsar el seu mut missatge: ell estava estirat a la catifa, el cap cot, les potes obertes, i jo seia al seu costat, sense moure’m: quan m’aixecava, el gemegava. Li vaig posar música, Vivaldi, Albinoni, Purcell, baixeta, i ell estava molt tranquil. A mi m’agradaria morir envoltada de música i penso que a ell també.Què més us puc dir? Gràcies al Iaio i a vosaltres, que em vàreu donar aquesta meravellosa possibilitat; sóc potser una mica més humana, una mica més oberta, una mica millor. Iaio, gràcies per la teva existència; ajuda’m a valorar qualsevol vida, de la més petita a la més gran. Company, amic, estimat: no t’ho oblidaré mai. La teva companya, Anna
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Bona nit Iaio,
ResponEliminaJa ha passat un temps des de que vas marxar, ..., segur que ara ja ens pots explicar cosetes d'allà on estàs, ..., el vostre cel particular. Allà on estan tots els peluts (per vosaltres no hi ha infern), allà on ja ningú us pot fer mal i allà des d'on cuideu dels vostres germanets a la terra.
Només dir-te que la teva acollida a casa de l'Anna va ser el meu millor regal des últims Nadal. Si aquest Nadal alguna cosa em barruntava tot el dia al cap eres tu. Primer la teva estada a la Noguera, on la Bàrbara, el Toni i tots el voluntaris van cuidar-te com potser ningú ho havia fet fins llavors. Una macrodifusió per tota Catalunya (noguera, sosgolden, particulars, ..., tots implicats com poques vegades s'ha fet), ..., desprès la tieta Mo, ..., en un sol dia va portar-te a tot arreu per millorar la resta de la teva vida, ..., i ella, com altres vegades ho ha fet, ho va aconseguir, ..., va trobar-te el millor que es podia trobar, l'ANNA, una dona que ha cuidat com potser ningú podrà cuidar un animal, ..., sabent que tu marxaries aviat i que li quedaria un buid, i, en canvi, ella escriu sobre tu amb tota la serenitat del món. Només pot escriure com ella ho fa des de la pau, ..., aquesta pau amb la que vas marxar.
Gràcies a tots els que vàreu donar 5 mesos de BONA vida al IAIO, i, molt especialment, a l'Anna, ..., que a més a més de cuidar d'en Iaio, crec que ha compartit moltíssimes coses amb ell.
Gràcies IAIO per haver-nos deixat aquesta lliçó de supervivència, de sociabilitat i d'amor.
Dins del dolor, estic contenta, perque finalment vas tenir tot allò que mereixies i que ningú abans t'havia donat.
Un treball en cadena brodat.
Gràcies a tots,..., de vegades, aconseguiu impossibles i això demostra que no hi ha possibles, només hi ha la bona voluntat de les persones.
Helena (una enamorada dels golden, ..., bueno i de tots el peluts).